05-06-2003
El meu mig segle i jo entrem a la plaça dels tres cafès. Quin goig de plaça! No hi ha disseny, ni enllosat, ni jardineria envasada. És la plaça de sempre, amb l’ambient de tota la vida. Vegin, si no, la bullícia dels nens. Fa cinc minuts de la sortida d’escola i, té, ja són sota les Mesures fent el carallot. Potser la mare els espera a casa per enviar-los a comprar, però com volen que se’n recordin! Un fa l’equilibrista sobre el respatller del banc. Aquells dos d’allà es persegueixen, i el bordegàs de les sabates descordades, què trama a la font? On va amb les galtes inflades com un trompetista? A mullar el clatell del que fa equilibris, és clar...
Les riallades arriben fins al bar, des d’on el meu mig segle i jo ens els mirem recordant la nostra infància en una altra plaça. Sembla que res no hagi canviat. Només el color dels nens... On són els nostres fills, tan blancs i europeus? Per què fan tant d’esport, tanta música, tant de tot, mentre aquests altres es vessen glops de felicitat al clatell?
A les nou tocades, l’equilibrista se n’anirà xop cap a casa. El seu pare, negre també d’esperar-lo, li fotrà un mastegot que la paret li’n donarà un altre. Però ell no haurà d’aguantar reflexions sobre el futur ni psicologia envasada. Demà serà un altre dia i la morma ja no farà mal. Quan torni enjogassat a la plaça de sempre, quin cretí gosarà negar-li la condició de colomenc de tota la vida si fa el que hem fet tots plegats tota la vida?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada