Immigrants colomencs

28-05-2009

Ja em diràs tu per quins setze sous a en Daoud , de Vilobí d’Onyar, tot el poble li diu “Jesús”.  A Bescanó, un compatriota marroquí seu, en Saláh, va acostumar-se tant a la confusió despreocupada dels seus veïns, que quan va muntar lampisteria pròpia no va dubtar gens a l’hora d’anunciar-se  a la camioneta: “Lampisteria Sala”, i avall que fa baixada. A en Jaméh, un popular cuiner de Santa Coloma de Farners, tothom li diu  “Jaume”... 

I precisament de Santa Coloma és una parella, l’Abdouahed i la Fàtima, que acaben de sortir retratats a la portada del conegut llibre L’Alcorà i les dones. Quan els van demanar per què havien triat el nom de Sara per a la seva filla van contestar que en volien un que també fos d’aquí i que sonés igual... La Sara anirà aviat a l’escola i les mestres faran la resta, per a disgust dels qui la voldrien només castellana i espanyola. Són els nous catalans. Són els nous colomencs.

La història es repeteix. Tenim una immigració de gran ciutat, més difícil d’incorporar a la catalanitat, i tenim una altra immigració que fa arrels als nostres pobles i que entra en contacte amb la nostra manera de fer i de dir d’una manera natural, espontània i assossegada. Pagesa, en el fons: cada dia un mot nou; cada dia l’arrel un dit més fonda... Per poc que ens hi féssim tots plegats, ells serien la força que ens cal per plantar cara a la desnaturalització del nostre poble. Però ens calen estratègies socials pròpies. Moltes de les accions interculturals que es duen a terme a Barcelona no ens serveixen. Hem de fer un acostament més personal, empàtic i espontani. Fora grans discursos i més contacte personal, de tu a tu. Hem de convèncer-los que “ells” també són “nosaltres”. Un Saláh o un Jaméh pronunciats descuradament però sense xovinismes, pot ser la prova més gran de complicitat  social.  I ens en calen molts, de còmplices...