Putes a la carretera

12- 07- 2007

La carretera vella de Santa Coloma ja sembla una exposició permanent de pitrams i cuixes. Semblava que la consellera Tura l’havia eradicada,  però vet aquí que la prostitució ha tornat a la  carretera amb més desvergonyiment que mai.

 I davant del fenomen jo només hi tinc a dir: 1.- Que, coi, que estan molt bones. 2.- Que allà ells, els capellans i els comunistes, amb la falsa moralització de la societat. 3.- Que estic segur que quan dos cossos es troben (fins i tot a dins d’un cotxe,  pagant un i estant l’altra amorrada al piló), sempre hi pot haver un instant de tendresa, una alenada d’espiritualitat que entri per una finestra  i surti per l’altra...

Objeccions? Home, doncs també n’hi ha...  D’entrada, tindrem en compte que aquestes noies no paguen per activitats econòmiques al carrer com qualsevol altre firaire. Afegim-hi que un no és de pedra i que aquelles cuixes, aquella mirada libidinosa que es distreu de la carretera, pot fer més mal que parlar pel mòbil. I, sobretot,  recordarem que una tropa de desaprensius, en comptes de posar-se ells a oferir el seu cul, tracten aquestes noies com vaques lleteres, els prenen el passaport, tenen amenaçades les seves famílies i ves a saber si no els foten un jec de tant en tant. De manera que 1.- Ja que l’intervencionisme paternalista de l’estat no hi pot fer res i 2.- Que quan no hi ha demanda decau l’oferta, potser valdria la pena aconsellar-te, conductor, que et deixis de parades tècniques, que te la pessiguis per fer-te’n passar les ganes i que ja et distrauràs a casa amb una bona peli.

Sara, de Santa Coloma

16-10-2008

Benvinguda al món, Sara! Encara no et coneixen els avis, ni els tiets, ni els cosins, però ja t’estan preparant festa grossa a Fes, per quan hi vagis aquest gener. I sàpigues que el teu pare salta per un peu. Fa sis anys va arribar sol com un mussol i ara –diu ell-- ja té una filla d’”aquesta terra”.

Benvinguda a Catalunya, Sara Ezzagany. Els pares t’han registrat amb aquest nom, no amb el de Sarah, ni amb el de Zahrae. Diuen que has de ser musulmana però també catalana des del primer dia. Alguns et voldran més religiosa del compte. Alguns altres pretendran que siguis menys catalana del que et pertoca. Ai, ja ho veuràs...de tanoques n’hi ha a banda i banda. El que t’interessa saber és que els teus pares resen el que han de resar, sense fanatismes. I que ja estimen dues pàtries i dues llengües. I que el clauer de casa teva, amb l’estelada, aviat et farà de sonall...

Benvinguda a Santa Coloma, Sara Ezzagany Rida. No oblidis mai el cognom de la mare, la teva heroïna, quan et demanin com et dius. Segurament no abandonarà el mocador, perquè no vol oblidar d’on ve, però tampoc el coratge, perquè vol recordar cap on vas tu. T’ha tingut als vint anys sense l’escalf de la família, sense haver sortit mai de casa fins fa un any, sense entendre bé el metge... I mira-la, ara, com estudia català mentre tu mames!

Benvinguda al barri, nena bonica. Benvinguda a la plaça. Benvinguda a la ciutadania dels drets i dels deures. Ah, i records als avis...

Santa Coloma integradora

23-05-2002

“—Guuuuul !!” Gol del Madrid. Nou copes. I què? El pitjor de la novena, no és l’avantatge en trofeus, ni el vandalisme a la Cibeles, ni tan sols la requalificació de terrenys que el PP ha regalat a Don Florentino. Per mi, el pitjor és aquest crit arabitzat que va sortir d’un bar de Santa Coloma. Un antic algerià, com ells, acabava de fer un “gul” superb, antològic, i propiciava que un company d’equip  passegés per milions de pantalles la bandera espanyola més gran que mai cap jugador s’ha penjat del clatell.

És així com els nostres joves compatriotes, fills de nascuts al Magreb, van bastint un imaginari nacional. Gràcies a Zidane (i a Gaspart, que casualment simpatitza amb el PP) s’aniran sentint molt espanyols i gens catalans. Un “gul” com aquest anul·la, de volea i per l’escaire, llibres tan encertats com el presentat a Santa Coloma el dia de Sant Jordi per aconseguir que la gent parli en català als immigrants. Aquest “gul”  és una altra cassoleta d’aigua que se’ns escola irremissiblement de les mans...

Per això suggereixo a l’Ajuntament que ampliï el radi d’acció. Es repetirà el Catalunya- Brasil? Doncs que subvencioni no un, sinó deu, vint, autocars. O seduïm els immigrants portant-los a espectacles tan cívics i festius com el del dissabte o ho faran els espanyols amb el seu patrioterisme mediàtic i omnipresent. Som-hi? Va, reservo una entrada i en pago dues.

Santa Coloma feliç

05-06-2003

El meu mig segle i jo entrem a la plaça dels tres cafès. Quin goig de plaça! No hi ha disseny, ni enllosat, ni jardineria envasada.  És la plaça de sempre, amb l’ambient de tota la vida. Vegin, si no, la bullícia dels nens. Fa cinc minuts de la sortida d’escola i, té, ja són sota les Mesures fent el carallot. Potser la mare els espera a casa per enviar-los a comprar, però com volen que se’n recordin! Un fa l’equilibrista sobre el respatller del banc. Aquells dos d’allà es persegueixen, i el bordegàs de les sabates descordades, què trama a la font? On va amb les galtes inflades com un trompetista? A mullar el clatell del que fa equilibris, és clar...

Les riallades arriben fins al bar, des d’on el meu mig segle i jo ens els mirem recordant la nostra infància en una altra plaça. Sembla que res no hagi canviat. Només el color dels nens... On són els nostres fills, tan blancs i europeus? Per què fan tant d’esport, tanta música, tant de tot, mentre aquests altres es vessen glops de felicitat al clatell?

A les nou tocades, l’equilibrista se n’anirà xop cap a casa. El seu pare, negre també d’esperar-lo, li fotrà un mastegot que la paret li’n donarà un altre. Però ell no haurà d’aguantar reflexions sobre el futur ni psicologia envasada. Demà serà un altre dia i la morma ja no farà mal. Quan torni enjogassat a la plaça de sempre, quin cretí gosarà negar-li la condició de colomenc de tota la vida si fa el que hem fet tots plegats tota la vida?

Immigrants colomencs

28-05-2009

Ja em diràs tu per quins setze sous a en Daoud , de Vilobí d’Onyar, tot el poble li diu “Jesús”.  A Bescanó, un compatriota marroquí seu, en Saláh, va acostumar-se tant a la confusió despreocupada dels seus veïns, que quan va muntar lampisteria pròpia no va dubtar gens a l’hora d’anunciar-se  a la camioneta: “Lampisteria Sala”, i avall que fa baixada. A en Jaméh, un popular cuiner de Santa Coloma de Farners, tothom li diu  “Jaume”... 

I precisament de Santa Coloma és una parella, l’Abdouahed i la Fàtima, que acaben de sortir retratats a la portada del conegut llibre L’Alcorà i les dones. Quan els van demanar per què havien triat el nom de Sara per a la seva filla van contestar que en volien un que també fos d’aquí i que sonés igual... La Sara anirà aviat a l’escola i les mestres faran la resta, per a disgust dels qui la voldrien només castellana i espanyola. Són els nous catalans. Són els nous colomencs.

La història es repeteix. Tenim una immigració de gran ciutat, més difícil d’incorporar a la catalanitat, i tenim una altra immigració que fa arrels als nostres pobles i que entra en contacte amb la nostra manera de fer i de dir d’una manera natural, espontània i assossegada. Pagesa, en el fons: cada dia un mot nou; cada dia l’arrel un dit més fonda... Per poc que ens hi féssim tots plegats, ells serien la força que ens cal per plantar cara a la desnaturalització del nostre poble. Però ens calen estratègies socials pròpies. Moltes de les accions interculturals que es duen a terme a Barcelona no ens serveixen. Hem de fer un acostament més personal, empàtic i espontani. Fora grans discursos i més contacte personal, de tu a tu. Hem de convèncer-los que “ells” també són “nosaltres”. Un Saláh o un Jaméh pronunciats descuradament però sense xovinismes, pot ser la prova més gran de complicitat  social.  I ens en calen molts, de còmplices...